Entre dos i cinc segons (l'assassina dels ulls marrons i les pigues gracioses)

(Aquest text ha estat la meva opció per a la III mêlée de la Lliga de Microrelataires).


Quan podem dir que dos persones creuen les mirades? Als dos segons? Als cinc? No, em penso que cinc és massa. I dos, massa poc. Cap manual de detectius en parla. A cinc segons no ha arribat i en canvi jo crec que ens hem mirat. Ella a mi i jo a ella. Així que la resposta deu estar entre els dos i els cinc segons.

La veritat és que té uns ulls marrons ben macos, i un parell de pigues molt gracioses, al nas i a la galta, i somriu com els àngels. La sospitosa m’ha somrigut quan ens hem tornat a mirar. Perquè ens hem tornat a mirar, entre dos i cinc segons. No ha arribat als cinc segons perquè se m’ha caigut el bolígraf al terra. M’he posat nerviós.

Em penso que puc deixar de considerar-la sospitosa. El riure que té, una riallada ofegada mentre tanca els ulls i arronsa el nas, em fan pensar que ella és l’assassina. Però sobretot és la seva mirada. M’he adonat quan ens hem tornat a mirar. Aquest cop més de cinc segons. Aquest cop, de veritat. Ella és l’assassina perquè aquest cop, ha començat a matar-me.


(imatge: http://media.publika.md/ru/image/201504/oar_full/blood_and_knife_by_sin_faye_stock_16232200.jpg)

Pensant un suïcidi dimensional

(Aquest va ser el relat que va arribar a la final de les Mêlées de carrer de la LLMRC que es va celebrar al Jamming Lounge de Gràcia, dins de les vetllades microliteràries en format presencial de "Me suenan tus letras" organitzada per l’Ignacio J. Borraz (AKA Dedal0). A veure si us agrada.)

No havia nascut primogènit. Era el segon, i mai millor dit, en Segon. El seu germà gran, en Minut, sempre s’ho recordava:

- El papa, el Dia, sempre s'acompanya de la mama, l'Hora. "Quedem el dia tal a tal hora". Si la gent vol ser més precisa, m'anomenen a mi, el Minut. "Quina hora és?" "Dos quarts i cinc (minuts) de tres". Has sentit algun cop algú que t'anomeni a tu, Segon? Tu no ets ningú. Només ets el meu complement. Cada 60 vegades tu, jo canvio. Poca cosa més.

En Segon, vulguis o no, s'entristeix. Qui no? Ser el segon no és dolent, si no fos que hi ha un primer. Darrerament en Segon està pansit. Fa mala cara i es cansa molt. Està pensant de fer un viatge interdimensional, de transformar-se en centímetre o grau Kelvin. Vol deixar de ser l'últim mico del temps. El que no sap és que tot ha començat a canviar. Només pel fet d'anar més a poc a poc, el pas del temps s'alenteix. En Minut va més lent, i més lenta va l'Hora i també el Dia. Perquè fins i tot el Segon és important, tot i que ningú l'anomeni mai.

(Imatge: http://thumbs.dreamstime.com/t/reloj-en-negro-38812488.jpg)

L'Anticrist

Segona Mêlée de consolació de la Lliga. A veure que us sembla.



"Fruit de l'Avern, fill del mateix dimoni. La criatura que naixerà d'aquell ventre serà l'autèntic anticrist. Sort en tens de nosaltres. Les teves veus interiors que et duen a l’acció".

El diable roman assegut, recolzat a la paret. La seva mirada perduda sembla fixa, capçant l'escena macabra en què s'ha convertit el dormitori. En la seva mà, el ganivet. Sang seca a la fulla i a la mà, i en el braç, i a la cara, i arreu. Sobre el llit la dona innocent, o més aviat el que queda d'ella. El seu abdomen completament obert, l'interior exposat. I res de res. Cap rastre d'embaràs.

El diable és un desgraciat, un boig. El seu cap havia imaginat que la pobra muller estava prenyada. Res més lluny de la realitat. No havien tingut relacions, mai. Era impossible i tot i així, el beneït s'havia convençut que estava esperant un fill. Les veus l’havien convençut.

Arriba la policia. Segueix amb la mirada perduda. Les veus ja no parlen. S'ha quedat sol dins i fora del seu cap. Tanca els ulls i recupera, per un moment, la cordura. Ja li han enretirat el ganivet. Massa tard, pensa, doncs, per treure’s la vida. “Massa tard, malparit”.

(Imatge: https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg-FshpgpxlesuHwV5BSPA0eTSI-zFe8pFzohfnbESNA2Cj9TvupA-aP-0HPbPkZuFxqotHy6Pv-2c4z92GsqONtQU3br8RnEN5T5UyrylebI-YSFlhVgVGOL7wTCLu-aPhl63rl98etQWJ/s1600/Anticristo.jpg)

Negre, negre, negre brillant

Aquest és el meu primer relat per a les mêlées de la Lliga dels MicroRelataires Catalans.
Espero que us agradi.

Sabata d'agulla, negre, negre, negre brillant. Així és com m'agraden els peus, aquests peus. Atrapats per cuir negre. Acaronats per cuir negre.

La punta del taló se'm clava a l'esquena. Baixa, baixa una mica. Fica-me'l pel forat del cul. Lentament, però fes-me mal. Fes-me gaudir del dolor. Vull cridar de plaer dolorós, angoixant, esfereïdor. Vull plorar mentre el fiques i el treus. Mou el teu peu, amunt i avall, amunt i avall, mentre crido "Para!, para!!" quan saps que vull que no t'aturis pas.

Estirat al terra veig com te'n vas. Ball de passes, coreografia sinuosa d'un peu davant l'altre, repicant sobre el fred terra de rajola. Demà no podré seure normalment. Però, què més dóna! Talons malparits que m'abandoneu arrupit pel dolor anal. Malament l'oblidaré amb el temps d'espera fins la següent perforació. Si pogués ser demà... Si pogués ser avui mateix, ara...

Una dona dominant que en cuir negre em deixa doblement buit. Buit de butxaca i buit de cor. Enamorar-me d'aquells peus va ser la meva perdició. Perdut per un sentiment que mai serà correspost.

(imatge:http://www.duvalia.com/mujer/zapato-tacon-ante-heidi-negro-mujer.html)

El caminant

Duia la motxilla a l'esquena. Arrugues al front li deien que ja no era jove. El fang dels ulls explicaven que suava i força. Feia calor.
El caminant duia la motxilla a l'esquena. Era una motxilla on havia acumulat totes les seves vivències, tot el seu passat. Més d'un cop se l'havia volguda treure de sobre. Estava aferrada, ben aferrada a la seva esquena.
De tant en tant donava un cop d'ull a tot allò que havia caminat. Molts trossos del sender quedaven borrosos per una tènue boirina, però les seves petjades no s'esborraven ni un xic.
Havia estat caminant durant gran part del seu camí amb una companya. Era la seva vida, era el seu recolzament. I ara no hi era, s'havia quedat endarrerida, mirant les vistes del darrer moment que havien gaudit junts. A l'altre costat es va apropar una altra caminant. Semblava que volia acompanyar-lo. Li va semblar, però es va confondre.
Ara es troba el caminant que a un costat té la solitud, una esplanada sense horitzó, sense eco. A l'altra costat ,una paret de pedra, tant alta que no s'aprecien les pedres de més amunt. Tant alta que uns voltors no poden superar. Els voltors que esperen a que el caminant s'aturi per sempre.
Silenci de camí. Caminant de vides sense rumb. Finals propers. Finals distants. Desconeguts.

(imatge: http://cat.bloctum.com/carmerosanas/files/2008/07/home_caminant_color1.jpg)